Independència

La independència no ha estat mai una prioritat de país per a mi i, de fet, uns anys enrere és poc probable que hagués assistit a una mani l'únic objectiu de la qual fos reivindicar-la, però a dia d'avui estic convençut que hem de perdre la por a l'exercici de la democràcia directa, a escollir com a poble el camí que volem seguir, encara que això impliqui un pas tant important com és l'escissió administrativa de l'estat al qual pertanyem. 

 El sentiment sobiranista de Catalunya no és un artifici o un caprici de fa quatre dies. Pots tirar enrere uns anys, unes dècades o uns segles, que sempre trobaràs moviments independentistes, situacions de crispació amb el govern central, literatura i premsa reclamant aquesta escissió... És una idea latent, una màxima que no ha deixat d'aflorar de tant en tant des de temps molt antics i que, mirat amb perspectiva història, sembla més plausible que algun dia es materialitzi, que no pas que es quedi al món platònic de les idees. Personalment ho veig com un matrimoni en crisi; cada cop que ens tirem un pet, Espanya es posa les mans al cap. Com tots els matrimonis en crisi, sembla normal dur a terme mesures que permetin reflotar el vaixell, però un cop s'han esgotat, un cop la parella ha anat al psicòleg, ha seguit una teràpia i, malgrat tot, no funciona, no val la pena seguir. Es signa un divorci, es passen uns mesos fotuts i després el temps dirà què hauria estat el millor. Pot ser que totes dues parts visquin millor, que visquin pitjor (cosa que portaria a la reconciliació) o que una d'elles en surti més beneficiada que l'altra. El cas és que fins que  no es faci el pas estarem en un constant purgatori d'incertesa i de conflicte que, francament, no val la pena mantenir. La història s'escriu a base de decisions valentes que el temps acaba jutjant, però que abans s'han d'haver pres. 

 En el cas del matrimoni Catalunya-Espanya, hi han hagut nombrosos intents de reflotar la relació. No els conec tots, però em ve al cap la proposta d'Enric Prat de la Riba de crear una Federació espanyola que inclogués Catalunya com a estat confederal, o el gest de Lluís Companys de participar en la formació de la II República Espanyola quan el que tocava era fer un front d'esquerres. Però el més recent és quan el 1978 es redacta i s'aprova una constitució que pretén considerar la realitat plurinacional d'Espanya com un valor, comprometent al govern a protegir les diferents llengües del territori. Trenta-quatre anys més tard, però, en comptes de tenir una Espanya que s'enorgulleix de que al seu país s'hi parlen quatre llengües i uns governs centrals que legislen per tal de protegir i potenciar les llengües minoritàries de l'estat, tenim una sensació constant de "fer nosa" i un atac sistemàtic a la llengua catalana. Nois, ho hem intentat i no ha resultat. La veritat és que heu desaprofitat una bona oportunitat de caminar junts. Potser ha arribat l'hora de plegar, no us sembla?